Article:

Un viate (G)astronòmic amb el "Rafael"

01-09-2007 Joan Anton Abellan Manonellas

A les 17:30 en punt, del dissabte 1 de setembre, amb una puntualitat anglesa, coincidint amb l'arribada del darrer membre d'aquesta expedició, començava aquest viatge (G)astronòmic.

vaixell En primer lloc, i per tal de fer-nos una mica amb l'ambient mariner, vàrem fer una visita al "Museu de la Pesca de Palamós". D'aquesta manera ens vam anar endinsant en aquest mon tant dur, en el món de la mar i de la pesca, en aquest tira i afluixa entre l'home i els elements amb els que s'ha d'aprendre a conviure, entre l'home i les seves família. Dones, assegudes a la sorra, reparant les xarxes mentre esperen l'arribada dels seus homes; joves que amb pocs anys aprenen l'ofici dels seus pares; homes suportant nit i dia les condicions mes adverses, en un espai reduït on la convivència es la clau i de la que depèn en part el seu sosteniment i la de llur família...
Ens varem familiaritzar amb el diferents tipus de tècniques de pesca, tant arran de platja com mar endins, i en el diferents tipus de peixos, crustacis i mol·luscs que viuen a les nostres aigües: des del mero fins l'escorpora, passant pel congre, el cranc, la gamba, .... un mes coneguts que altres, i molts dels quals formen part de la nostra dieta, tal i com vam poder-ho comprovar mes tard.
També vam descobrir un món paral·lel al món de la pesca, però que sense ell no seria possible l'altre, em refereixo al mestres d'aixa, els mecànics, els corders, els boters,... i un sense fi d'oficis que giravoltant al costat del pescador. En fi, va ser una visita prou didàctica que ens va portar fins la fita d'aquesta sortida: embarcar en un vaixell i gaudir del cel en alta mar.

Aixì doncs amb la lliçó apressa embarcàvem a bord del Rafael, un vell llaüt de pesca aparellat amb vela llatina, de l'any 1915 i de 12,90 metres d'eslora. La tripulació la formaven en Joan, que n'és el patró, i un mariner, també anomenat Joan, 22 grumets, un cuiner i un convidat d'excepció, en Jaume, el pràctic del port de Palamós.
Abans de que la gent hagués embarcat, però, amb en Xavi ja havíem descarregat tot allò que ens tenia que fer el viatge mes agradable, i poder dir que havia estat una sortida (G)astronòmica, es a dir el sopar.

Desprès d'unes breus instruccions per part del patró, amb tot a punt, a les 19:00 salpàvem del port de Palamós, al so d'una "caracola" de mar que el nostre patró feia sonar com si d'una sirena es tractés, i deixant per la banda de babord l'illot de la Gal·lera enfilàvem cap el cap Roig i les illes Formigues, un grup de quatre illots situats a tres milles al nord-est del port de Palamós, on Roger de Llúria, l'any 1285 derrotà l'esquadra francesa.
Un cop fora de l'aixopluc del port i bressolats per petites ones provocades pel vent, vam parar el motor i ens vam deixar portar per la força del garbí que inflava el floc, la vela que a l'ordre del capità els grumets havien hissat. El canvi de navegació va ser total, desapareixia la fressa del motor i era substituïda pel xoc del casc del buc contra la mar. Ara només calia mantenir el rumb, cosa que va fer en Josep Lluís, que palplantat davant del pal, amb les cames obertes i amb la mirada perduda a l'infinit, timó en mà ens guià poc a poc, cap el nostre destí.
La gent, poc a poc agafà confiança, i deixant-se portar pel ball constant de l'embarcació començava a gaudir d'aquest petit creuer. Fou aixì com vam deixar a babord el far de Palamós i anàvem descobrint, de la ma dels nostres guies els diferents indrets que ens amagava la costa: Cala Margarida, Cap Gros, la Fosca, la platja de Castell,....
Arribava l'hora del sopar i calia buscar un lloc a raser del vent, tot esperant que es complis aquella dita que diu "el garbi a les set se'n va a dormir". Per això ens vam dirigir cap a la Cala Castell, tot just sota el poblat ibèric que hi ha a la banda nord d'aquesta platja, on vam tirar l'ancora esperant que amb l'arribada de la nit, en que el sol deixa d'escalfar la Terra, la mar es quedés en calma.

Era l'hora d'emplenar l'estomac i per això res millor que un suquet de peix, el plat per antonomàsia dels pescadors, regat amb un von vi "turbio", agermanant aixì dues terres de tradició marinera: Catalunya i Galícia.
El suquet es un guisat de diferents tipus de peix, amb unes pautes predefinides de preparació però sense normes rígides alhora d'esmentar els ingredients. Al no ser pròpiament una recepta, admet diferents preparacions però totes elles dins d'un ordre, amb un bon sofregit i una bona picada.
Per evitar que es malmetés el peix degut a les altes temperatures, el vaig portar mig preparat. En primer lloc vaig fregir tots els ingredients: mero, corvall, dorada, rap i gambes. Un cop fregit el peix, amb el mateix oli vaig fregir-hi uns alls, el fetge de rap i unes llesques molt fines de pa (tot això, un cop va anar agafant color, ho vaig reservar en un morter) i les patates tallades a rodelles, que també vaig apartar. Desprès comença un dels secrets de la nostra cuina, el sofregit, a base de ceba, un bon raig de brandi i tomata. Mentre, en una olla feia bullir tots els caps juntament amb ceba, tomata i pastanaga. Només faltava preparar la picada en el morter: amb els alls, el fetge del rap, el pa fregit, el julivert, el safrà i les ametlles torrades. I ja tenim tots els ingredients a punt de solfa. Un cop en el vaixell només va ser qüestió de barrejar tots els ingredients amb molt de cura: el brou, les patates, el peix i la picada i deixar-ho coure tot junt una estona: el resultat final, segons diuen, va ser excel·lent.
Amb l'estómac ple i el mar calmat, en Jaume ens va fer una explicació magistral de com s'orientaven per la nit els vells mariners, quan encara no hi havia els estris d'avui en dia. A aquesta explicació li va seguir un petit reconeixement del cel: l'ossa major, la polar, escorpí, cassiopea, el triangle d'estiu, ... i es que la nit s'ho valia i calia aprofitar-la.

Refets del tot i seguint el ritme cadenciós d'un eeeeeo, eeeeeo, eeeeeo, ... poc a poc els grumets van anar recollint l'ancora fins que tota la cadena va estar a coberta. Era el moment d'enfilar cap a port, cosa que vam fer guiats aquest cop pel la ma d'en Francesc que a l'igual que en Josep Lluís palplantat a popa ens recordà, per uns moments, aquells homes que en la mateixa posició aguantant pluja i vent feien aquesta mateixa funció, no per plaer, com nosaltres, sinó per obligació. Primer en direcció mar endins, fins a veure les llums dels fars de Sant Sebastià i Palamós i desprès ja cap el sud, fins distingir, aquest cop per estribord, l'illot de la Galera i desprès la llum vermella i mes tard la verda que ens indica la bocana del port.
Era mitja nit, quan entravem al port, plegàvem les veles i ens acomiadàvem del nostre patró.

I un consell final: si alguna vegada voleu repetir aquesta experiència i us toca fer de cuiners, intenteu evitar, en la mida del que sigui possible, estar el mínim possible sota coberta, doncs l'escalfor dels fogons, barrejada amb l'olor de gasoil que impregna el casc d'aquest vell vaixell que dia darrera dia a anat depositant en la seva sentina les restes d'aquest combustible, converteixen l'aire que respirem en aquest espai en una barreja explosiva pel cos. Us ho dic per experiència, i per això he comentat que el suquet diuen que va estar molt bo, per que jo ... no el vaig ni provar.