Article:

TdC: Lluís Vilar,"Plantes rares de secà, de ribera i helofítiques"

11-03-2014 Josep Lluís Díez Baldero

Dissabte 8 de març 2014. Lluís Vilar Sais, del Grup de Recerca de flora i vegetació, dept. de Ciències Ambientals, UdG. Xerrada: “Plantes rares de secà, de ribera i helofítiques de la zona lacustre de Banyoles”
Començarem dient que el títol de la xerrada portava el següent subtítol: “Unes joies que cal preservar” i va ser a ressaltar aquesta necessitat, on va anar dirigida l'exposició del professor Vilar. Va començar amb una declaració que, de ben segur, va sobtar a molts: “A la natura, si no es fa res, tot es converteix en bosc”. La mostra la tenim a la conca lacustre de Banyoles. Comparant una fotografia de fa 40 o 50 anys amb una actual, tot a la vora de l'estany es veuen arbres on abans hi havia terres de conreu, la vegetació herbàcia ha deixat pas a la vegetació llenyosa. Això sobta perquè pràcticament a tota la mediterrània passa el contrari, les zones humides es van dessecant degut a la pressió humana.
Les plantes rares dels conreus, males herbes pel pagès, van ser testimonis de la revolució neolítica i dels canvis socials que va implicar el sedentarisme, com la diferenciació de rols entre home i dona. El cas dels indis Zoé de l'Amazònia, comunitat d'uns 90 individus que viuen a l'Edat de Pedra, polígams i poliàndrics i sense paper diferenciat entre home i dona a la comunitat, pot ser l'exemple de com era la vida abans del nostre neolític. Les plantes tòxiques Nèslia, Niella, que creix al camps de blat i contamina la farina, Jull, o no tan tòxiques com Unflabou, Legousia o els espectaculars Lliri del blat i Blauet, s'han pràcticament extingit a les nostres comarques i són a punt de fer-ho a tota la mediterrània occidental. Les plantes de secà eren molt abundants abans i són ara cada vegada més rares: Albellatge distaqui o les Abelleres, que són com petites orquídies.
Les plantes de ribera i helofítiques, les que necessiten viure en hàbitats humits almenys alguns mesos a l'any, són les autèntiques joies de la zona lacustre de Banyoles: el Ranuncle de canyissar, desaparegut a la península Ibèrica, però que es manté a Europa, el Lli marítim, les orquídies, Orquis gros i Epipactis palustre o l'Escordi no han estat retrobades recentment. Cas a part són la Graciola, Baldèlia, el Poliol de cèrvol o l'Hipèric tormentós, plantes del Clot d'Espolla que poden haver desaparegut degut als llargs estius dels darrers anys. El professor Vilar va esmentar que Sergi Martínez i Joan Ramió, estudiants d'últim curs de l' UdG presents a la xerrada, estan fent un treball de recerca per establir quines d'aquestes es troben encara a la conca lacustre de Banyoles.
Per últim va parlar dels càrex, plantes herbàcies que comprenen més de 50 espècies a les nostres comarques, algunes desaparegudes i dels hidròfits com la Nimfea blanca (anomenats nenúfars habitualment) que viuen sempre dins l'aigua i que, per raons òbvies, a Banyoles no han desaparegut.
El torn de preguntes va acabar de satisfer la curiositat dels assistents i va posar punt i final a la magnífica i detallada exposició de Lluís Vilar.