Guia bàsica d'iniciació a l'astronomia


Què volem veure?

El primer que ens hem de preguntar abans de gastar els diners en un telescopi és què volem veure i fins hi tot què esperem veure a través d'ell.
La resposta a aquestes dues preguntes no és fàcil; l'afeccionat novell sovint té una idea preconcebuda d'allò que es pot veure a través d'un telescopi que sovint no es correspon amb la realitat. Si han estat unes fantàstiques fotografies d'algun llibre d'astronomia les que ens ha obert la passió per aquesta ciència, cal que tinguem molt clar que ni amb el millor telescopi del món es podran veure aquestes meravelles a ull nu. Aquestes fotografies són el resultat d'exposar una emulsió fotogràfica o un sensor digital durant moltes hores a la feble llum que rebem de l'objecte fotografiat. Per si això no fos suficient, també són el resultat de passar-hi encara més hores fent un post- processat digital.
Així doncs, què es veu realment a través de l'ocular d'un telescopi? Això dependrà d'allò que estem intentar mirar. Un dels objectes més agraïts i on inicialment dirigirem el nostre telescopi és sens dubte, la Lluna. La nostra visió, serà complementària a la realitzada amb els prismàtics. Obtindrem més augment i més detall dels diferents accidents geològics que cobreixen la seva superfície. Pel que fa als planetes, amb un telescopi (per modest que sigui) es poden veure les fases de Venus, les quatre llunes Galileanes de Júpiter, les bandes nebulars de la superfície i ocasionalment la taca vermella del mateix Júpiter així com els anells de Saturn. Mart es veurà com un petit disc vermellós. Urà i Neptú es mostraran com petits discs blavosos i del destronat Plutó, ja en farem prou de trobar-lo, identificant-lo com una diminuta estrella.
Les estrelles sempre en veuran com punts lluminosos però ens podem delectar observant la seva tonalitat cromàtica. A més, en ocasions ens podem entretenir anotant els canvis d'aquelles que són variables o anotant les característiques dels sistemes binaris.
Pel que fa als objectes anomenats del cel profund (cúmuls globulars, galàxies i nebuloses) allò que es veu a través d'un telescopi, sol ser una imatge en blanc i negre molt tènue similar a un petit núvol de vores mal definides.



Prismàtics i telescopis

ELS PRISMÀTICS: cal considerar-los com el nostre primer telescopi. El principal avantatge que ens proporcionen uns prismàtics és poder veure grans extensions de cel, cúmuls o altres objectes que amb un telescopi no s'aconsegueix a veure completament perquè escapen del camp de l'ocular.
És la primera forma de gaudir del cel. El seu gran camp visual permet gaudir de les agrupacions d'estrelles en forma de cúmuls de forma espectacular. La major part dels objectes del catàleg Messier es distingeixen millor amb uns bon prismàtics que amb telescopi.
A més hi ha un avantatge addicional, es poden utilitzar tots dos ulls i es gaudeix d'una visió estereoscòpica que no es pot donar amb un telescopi mirant per un sol ocular.
Per iniciar-se, quan no es coneix gaire el firmament seran suficients uns prismàtics de 7x50 o de 10x50. La primera xifra representa el nombre d'augments de l'aparell i la segona - el 50 - el diàmetre de l'objectiu. S'ha de tenir en compte que quan més obertura té l'objectiu d'uns prismàtics més quantitat de llum serà capaç de captar, però l'inconvenient d'uns prismàtics amb objectius de 80-100mm es que pesen força i caldrà un trípode per estabilitzar la imatge.
Per això, cal tenir present que uns bons prismàtics astronòmics han de tenir una peça que els permeti acoblar-los a un trípode.


ACCESSORIS: Abans d'enumerar els tipus de telescopis que hi ha al mercat cal comentar algunes característiques tècniques comunes que determinaran les seves característiques.

- Obertura: es defineix com el diàmetre de l'objectiu ja sigui en forma de lent (refractors) o mirall (reflectors). L'obertura determinarà la quantitat de llum que el telescopi serà capaç de captar per ser posteriorment concentrada i dirigida a l'ocular. A més obertura el telescopi serà capaç de "veure" objectes més dèbils. Insistir novament que dèbils són aquells objectes que emeten poca quantitat de llum siguin o no petits. M31 la galàxia d'Andròmeda té una extensió sobre el cel de la nit de vàries vegades el diàmetre de la lluna plena però la seva lluminositat és centenars de cops més feble. L'obertura s'expressa en mm i és una de les característiques més importants del telescopi. Segurament la més important.
Serà interessant adquirir el tub amb la màxima obertura, sense oblidar que el seu pes farà més difícil el transport i també es veurà més influït per la contaminació lumínica.

- Distància focal: és la distància on l'objectiu concentra els feixos de llum que incideixen sobre ell en un únic punt. També ve expressada en mm i depèn de la curvatura de la lent o mirall que forma l'objectiu.

- Relació focal: és la relació que hi ha entre l'obertura de l'objectiu i la seva distància focal (obertura/distància focal) i s'expressa com a f o f/. És un valor que ens orienta sobre les característiques globals del telescopi. És un valor que engloba conceptes com la lluminositat, els augments i el camp de visió que proporciona donat un ocular determinat. Un telescopi amb una relació focal petita (f menor a igual a 5) permet grans camps de visió, proporciona relatius pocs augments i tenen poca pèrdua de llum pel que els fa molt bons per fotografia d'objectes de cel profund. També reben el nom de ràpids. Pel contrari un telescopi amb una relació focal gran (major o igual a 15) proporcionen gran quantitat d'augments amb el mateix ocular però a canvi d'enfosquir i empetitir el camp de visió fet que els fa molt vàlids per a l'observació d'objectes petits i lluminosos: els planetes. Entremig hi ha els que tenen una relació focal intermèdia (f10) que es defensen en cadascun dels dos camps sense ser-ne però uns especialistes.

- Augments(A): ve determinada per la relació entre la distància focal de l'objectiu (DF) del telescopi entre la distància focal de l'ocular (df). A=DF/df. Per exemple un telescopi amb una distància focal del 1000mm donarà amb un cular de 10mm (1000/10=100) 100 augments.
Els augments ens augmenta la possibilitat de captar més detalls de l'objecte però també l'enfosqueixen a la vegada que augmenta els efectes de la turbulència, les vibracions i els defectes de les òptiques. És preferible veure una imatge petita i definida que no pas una de molt grossa però tant mal definida i borrosa que no ens permet apreciar-ne els detalls. No s'ha de preguntar quants augments té un telescopi sinó quants pot aguantar. Això des del punt de vista teòric ve determinat per l'obertura de l'objectiu del telescopi. Així l'augment màxim (A.max) que tolera un telescopi es calcula a partir de la seva obertura (Ob) essent el doble d'aquesta expressada en mm. A.max = Ob * 2.
Per exemple un telescopi amb un objectiu de 80mm d'obertura tolera un màxim de (80*2=160) 160 augments en condicions ideals que quasi mai es donen.

- Camp de visió: és el nombre de graus que té la imatge que el telescopi en mostra. Agafeu un tub de cartró dels que hi ha a la part central d'un rotlle de paper de W.C. o de cuina i mireu a través d'ell la casa que ni ha a l'altra costat de carrer. És possible que en el mateix camp de visió us càpiga la porta de l'entrada sencera així com alguna de les seves finestres laterals. Ara feu el mateix amb el tub d'un bolígraf. Probablement ara només podreu veure una part molt petita de la porta que abans veieu sencera. Queda clar que en no haver-hi cap lent entre el nostre ull i la casa de l'altra costat del carrer els augments són els mateixos en els dos casos (cap) però mentre que en el primer cas veiem un gran tros de la casa (molt de camp de visió) en l'altra només en viem una mostra molt reduïda (poc camp de visió). Realment es fa molt incòmode visualitzar objectes astronòmics com si ho féssim a través d'un tub de bolígraf.
El camp de visió del telescopi (C) dependrà de l'ocular que es faci servir. Tots els oculars tenen expressat el seu propi camp (C. Ocul) que permet calcular el camp de visió que ens donarà si el col·loquem en un determinar telescopi i que depèn de la quantitat d'augments (A) que aquest ocular proporciona al telescopi, segons la fórmula següent: C = C. Ocul / A
Posem-hi un exemple. Un ocular amb una distància focal del 10mm que se'ns anuncia amb un camp visual del 50º i que el col·loquem en un telescopi amb una distància focal de 1000mm. (per tant proporciona 1000/10 = 100 augments) El camp visual que tindrem serà el resultat de dividir els 50º de l'ocular per la quantitat d'augments proporcionats 50º/100 = 0.5º . Si recordem que la Lluna "ocupa" un camp visual del 0.5º aquesta parella ocular-telescopi serà capaç de mostrar-nos la totalitat de la lluna.


ELS TELESCOPIS: existeixen en el mercat de l'astronomia amateur tres tipus bàsics de telescopis segons les característiques de l'objectiu. Així existeixen el telescopis refractors on l'objectiu està format principalment per una lent o un conjunt de lents, els reflectors on l'objectiu està format per una superfície reflectora i els mixtes que combinen els dos tipus de lents.

- Refractors: els telescopis refractors són compostos principalment d'una lent o conjunt de lents col·locats a un extrem del tub òptic que recull i concentra els rajos de llum i els dirigeix a l'altra extrem del tub on hi ha el portaocular que generarà la imatge que captarem. La seva estructura es simple, tancada i no hi ha elements que s'interposin en el camí que han de fer els feixos de llum. Dins els avantatges que presenten aquest tipus de telescopis hi ha que són de molt fàcil manteniment i que les imatges que dóna són pel general molt nítides i definides. Són molt sensibles a la qualitat dels components òptics que el formen. No tots els components de la llum visible tenen un índex de refracció igual, és per això que els diferents colors que composen la llum quan travessen una lent tenen un punt focal diferent. Un objectiu format per una única lent provocarà irremeiablement unes imatges amb unes vores de color blau i vermell que s'anomena cromatisme. Per tal d'evitar-ho, s'han creat objectius amb més d'una lent i amb materials que minimitzin aquest efecte. La qualitat òptica de les lents que formen l'objectiu marcarà la qualitat del telescopi. Tenim des de telescopis amb una única lent fabricada en plàstic, que s'haurien de considerar només joguines i no aptes per cap tipus d'observació astronòmica, fins a objectius formats per fins a quatre lents de cristall de fluorita d'una qualitat extrema però d'un preu elevadíssim que no els fa recomanables per l'afeccionat que comença. L'altra limitació que presenta el telescopi refractor és la limitació en la fabricació de lents de gran obertura. Al mercat amateur no hi ha refractors de més de 150mm d'obertura essent la gran majoria de 60-106mm. No són recomanables menors de 60mm doncs són molt foscos.
Els refractors sovint es fabriquen amb una distància focal llarga pel que si bé poden oferir bons augments que els fan òptims per visualització planetària fa que els tubs siguin força llargs (sovint més de un metre) que els fa pesats i de difícil transportabilitat.
Actualment es troben refractors fabricats amb lents de baixa dispersió anomenats ED, que solen tenir una focal curta i unes relacions focals entre mitges i curtes (als voltants de 7) amb una relació qualitat/preu que els fa molt competitius.

- Reflectors: en els telescopis reflectors l'objectiu està format per una superfície reflectant (mirall primari) on incideixen tos els feixos de llum que entra al tub òptic i els fa confluir dirigint-los a un segon mirall o lent (mirall secundari) qui els dirigirà cap a l'ocular. En no haver-hi superfícies refractores, no tenen el problema del cromatisme.
Pel general a igual obertura són força més econòmics que els refractors. No hi ha una limitació en l'obertura havent-hi en el mercat amateur tubs de fins a 300mm pel que són uns autèntics devoradors de llum (també de contaminació lumínica). Cal tenir en compte que el feix de llum presenta interrupcions durant la seva trajectòria dins el tub, ja sigui per un mirall o una lent col·locats a la part frontal que obstrueixen en un 25-30% la quantitat de llum que entra dins el tub.

- El Newtonià que pren el seu nom de Isaac Newton que és qui el va dissenyar, està compost d'un tub obert amb el mirall primari al fons que reflecteix la llum cap a la part frontal del tub on un petit mirall secundari desvia el feix de llum que li arriba des de l'objectiu cap a un dels laterals del tub. Allà està col·locat el portaocular. Així doncs el portaocular està col·locat a la part frontal del tub en un dels seu lateral. És una estructura molt simple i per tant barata. Aquest és el seu gran avantatge, per pocs diners tens un tub amb una obertura considerable. Fàcilment de 200mm. Solen tenir una relació focal baixa (entre 5 i 7) pel que són molt recomanables per observar objectes de cel profund. Com a inconvenients cal remarcar que en ser una estructura oberta es veu influenciat per les turbulències de l'aire que hi ha a l'interior pel que cal esperar uns 30-60 minuts per assolir una estabilitat tèrmica del tub (més temps quan més gran sigui). També poden desalinear-se (conegut com descolimació) els dos miralls i cal saber-los recol·locar.
Penseu que un tub amb un objectiu de 200mm amb una relació focal f7 té una distància focal de 200*7: 1400mm pel que aquest tub té com a mínim 1400mm de longitud i pot ser difícil de transportar. Malgrat tot, no son recomanables telescopis newtonians menors de 150mm d'obertura.
Motivat per aquesta llarga longitud dels tubs newtonians s'han creat els telescopis reflectors tipus Cassegrain. La seva configuració és similar als de tipus Newton, però el mirall secundari en lloc de desviar el feix de llum que rep del primari en direcció perpendicular dirigint-lo a un dels costats del tub, el retorna novament en direcció cap al miralls primari qui té un orifici en la seva part central per on surt del tub i on hi ha el portaocular així la mida del tub, por ser la meitat de la seva distància focal fent-los molt més transportables. Òbviament també són més cars.

- Catadiòptrics: anomenats també mixtes doncs estan compostos tant per superfícies reflectants com refractants.
Els catadiòptrics es varen construir amb l'objectiu d'eliminar el defecte que es produïa quan s'intentava utilitzar miralls esfèrics (més econòmics) en lloc de parabòlics per fer els telescopis reflectors. Com s'ha comentat un telescopi reflector no té problema de cromatisme, però si es fa servir un mirall esfèric, té un problema conegut com aberració esfèrica que motiva la presència de imatges estel·lars allargades a les vores del camp visual. Aquest efecte es minimitza amb la col·locació a la part frontal del telescopi una làmina de vidre que desvia els feixos de llum abans d'inserir sobre el mirall primari. La presència d'aquesta làmina fa que el tub tingui una arquitectura tancada pel que no es veu influenciat per les turbulències de l'aire del seu interior com passava amb els newton.

- Els Maksutov-Cassegrain i els Schmidt-Cassegrain són els dos tipus més coneguts. Els primer solen tenir una relació focal molt alta (f al voltant de 15 o 20) fet que els limiten per a la visualització d'objectes molt brillants que requereixin una gran quantitat d'augments com els planetes a canvi d'un tub realment molt compacte. Podem tenir tubs d'un distància focal de més de 2metres mesurant menys de 50cm.
Els Schmidt-Cassegrain solen tenir una relació focal de 10 pel que es poden ser considerats com un telescopi apte per tot. Són útils per la visualització de planetes malgrat que no ens donaran la definició d'un bon refractor de llarga distància focal. També ho són per veure objectes del cel profund malgrat que són més foscos que un bon newtonià. Com qualsevol catadiòptric ens dóna una gran distància focal en un tub de dimensions reduïdes fent els seu maneig més fàcil. Són també més cars i la làmina correctora al generar un efecte refractor, pot provocar un cert grau de cromatisme.


OCULARS: l'ocular és l'aparell òptic que formarà la imatge final a partir de la llum que és capaç de concentrar l'objectiu. D'oculars n'hi ha de molts tipus i qualitats i representen per si sols un món. Entre els oculars n'hi ha que tenen una única lent que hem d'evitar, i aquells compostos de dos, tres, quatre i fins a set lents. Aquestes lents compostes tenen com a objectiu tant eliminar el cromatisme com ocasionalment proporcionar uns camps visuals amplis que facin l'observació més agradable i espectacular.
S'han d'evitar els oculars de 0.9 polzades de diàmetre essent els de 1.25 polzades els considerats estàndards. El telescopi a comprar ha de poder-los portar. També hi ha oculars de 2 polzades però només els telescopis més grans i cars els poden portar. També són més cars assolint en ocasions els mateix preu que el d'un telescopi considerat mitjà.
Les característiques dels oculars dependran de la seva configuració òptica, de la seva distància focal que ens informarà dels augments que ens proporcionarà (a menys distància focal de l'ocular més augments) així com del camp visual. Òbviament totes les superfícies de les diferents lents de l'ocular han de ser fully-multy coated.
Dins dels oculars n'hi ha que mereixen un comentari a part com són les lents reductores i les lents Barlow. No són oculars pròpiament dits. Són unes lents que col·locats entre el portaocular i un ocular pròpiament dit, modifiquen la relació focal del telescopi. Així hi ha els reductors de focal que augmenten el camp visual del telescopi disminuint els augments. D'entre ells el f6.3 és probablement el més utilitzat.
La lent Barlow es comporta de forma completament contrària a la reductora, augmentant la relació focal en un factor que pot ser 2x, 3x, etc... És molt utilitzada per quan es volen molts augments sacrificant la lluminositat especialment en planetària tant en la visual com en fotografia.
Dins del repertori d'oculars que s'ha de tenir es recomanable un d'una distància focal mitja (entre 20 i 25mm) un d'una distància focal curta (entre 10 i 12mm) així com un de distància focal llarga i de gran camp visual (entre 32 i 40mm) a part d'una lent Barlow.
Per regla general és preferible pocs oculars d'una molt bona qualitat que molts de poca o nul·la qualitat. El millor telescopi del mercat amb un mal ocular no serveix per res mentre que amb un bon ocular es poden obtenir imatges bones a través d'un telescopi mediocre. Un bon ocular servirà posteriorment per altres tubs òptics que s'adquireixin en un futur.



Programari d'astronomia

Actualment gairebé és inconcebible l'astronomia sense l'ajut dels ordinadors. Tenim a l'abast un nombrós programari que ens ajudarà en les nostres tasques i en l'adquisició de nous coneixements.
Els més comuns i pràctics són els planetaris i programes de simulació celeste. Bàsicament, en aquests programes, s'introdueixen les coordenades del lloc d'observació (latitud i longitud) i una data, obtenint així un mapa celeste a mida.
Són molt útils per mostrar un aspecte concret del cel tant del present, del passat o del futur.
La majoria tenen un catàleg amb els planetes del nostre sistema solar, objectes Messier, objectes NGC, cometes, satèl·lits, estels, etc. arribant, en molts casos, a milers d'objectes o fins i tot milions en funció de la capacitat del programa o del catàleg carregat.
De programari n'hi ha molt: gratuït o comercial, de codi lliure o tancat. Escollir-ne un dependrà de les nostres necessitats, coneixements, potència de l'ordinador, sistema operatiu que tinguem, etc. Com a exemple, a continuació els proposem alguns dels més populars i de llicència lliure.

Stellarium.
Molt realista, clar, senzill i de disseny gràfic excel·lent. Mostra els objectes bàsics, visibles a simple vista, amb binocles o telescopis modestos. És ideal per introduir-se a l'astronomia, orientació bàsica, reconeixement de constel·lacions i objectes Messier. S'utilitza molt en escoles i museus.
Està disponible per a plataformes Windows, GNU/Linux i Mac. Requereix targeta gràfica 3D.
http://stellarium.sourceforge.net/

SkyCharts (Cartes du Ciel).
Complet programa de cartes celestes. A més de les funcions habituals d'aquest tipus de programes, permet el control dels telescopis computerizats més populars i l'ampliació i actualització de catàlegs estel·lars i d'altres objectes.
http://www.stargazing.net/astropc/index.html
http://sourceforge.net/project/showfiles.php?group_id=64092 (versió GNU/Linux)

Celestia.
Magnífic simulador orbital del Sistema Solar. Permet viatjar lliurement per un univers en tres dimensions. Es poden crear rutes, visites a diferents llocs, imitar el recorregut de missions reals passades, presents o futures, observar efemèrides, etc. Els cossos es mouen tant a temps real (es pot accelerar o desaccelerar) com amb dates passades o futures.
Disposa de scripts d'expansió per a noves missions que vagin sorgint amb els anys i textures de diferents cossos de l'espai (basades en fotografies reals d'aquests).
Web del projecte:
https://celestia.es/

Planetaris basats en la web.
Aquest són molt útils si no volem o no podem instal·lar el programa en el nostre ordinador. Només necessitem connexió a internet i un navegador. Alguns dels enllaços interessants són:
http://www.heavens-above.com/
http://space.jpl.nasa.gov/
(les dues últimes adreces necessiten que el nostre navegador suporti el plugin java)

Per a més informació sobre programari astronòmic de tot tipus i característiques podeu consultar les webs:
http://www.midnightkite.com/software.html
http://astro.nineplanets.org/astrosoftware.html

Hi trobareu, a més dels tipus carta celeste, programes de retoc fotogràfic, calculadores astronòmiques, generadors d'efemèrides, catàlegs estel·lars, càlcul de trajectòries de satèl·lits artificials, algorismes en C++ per si voleu fer les vostres pròpies aplicacions, programari per palms, telèfons mòbils, etc.



Astrofotografia

Un dels grans plaers de l'astrònom es poder reflectir allò que veu mitjançant el seu telescopi, i una de les maneres de fer-ho es mitjançant la fotografia.

LA FOTOGRAFIA TRADICIONAL
Equipament mínim indispensable: una càmera convencional és suficient i no n'hem de tenir una d'especial, encara que existeixen o es puguin transformar. Això sí, és interessant que sigui una càmera del tipus reflex o dit d'un altre forma, que se li puguin intercanviar els objectius i que se li puguin manipular a voluntat el diafragma o obertura de llum i la velocitat, per tal de poder treballar de manera completament manual.
Per poder fer una varietat de treballs haurem de disposar de diferents objectius per a diferents distancies focals: és normal tenir un parell d'objectius del tipus fix o també zoom. El recomanat serà un que ens servís de gran angular de 28 o 35 mm. fins el que donés 70 o 80 mm. i un altre que fos del tipus teleobjectiu o zoom que vingués a continuació de l'anterior fins a uns 200 mm. o similar, fins i tot de més grans de 300 o 400 mm.
És molt important, si es pot, que els objectius siguin el màxim de lluminosos possibles, encara que això vol dir que com més lluminosos siguin, més cars seran, però tot i amb això, amb uns objectius normals ja podrem fotografiar força coses.
La lluminositat de l'objectiu ens ho indica el numero f minúscula que esta gravat en el mateix objectiu, i correspon al resultat de dividir el diàmetre, per la distancia focal del objectiu. Així llegirem, per exemple, f/ 2.8. Cal recordar que com més petit sigui aquest número més lluminós serà l'objectiu.
Per fotografiar els astres és imprescindible poder obrir el obturador durant un temps molt perllongat i que pot anar des d'uns quants segons fins a bastants minuts d'exposició. Per això és imprescindible que en la escala de velocitats de la càmera hi figurin les opcions B o T, la B fa que mentre tinguem el disparador premut, l'obturador quedi obert, i la T fa que quan premem el disparador aquest s'obri i no es torni a tancar fins que de nou no tornem a prémer el disparador. Val a dir, que la millor forma de fer això, és amb un senzill cable disparador que es pugui adaptar mitjançant una rosca que el mateix disparador pot portar. D'altres càmeres que no disposen d'aquest element es fa prement directament amb el dit sobre el dispositiu però aquest sistema ens pot donar certes vibracions a la càmera i no són recomanables.
Un altre element també imprescindible és un trípode, com més bo millor, per tal de mantenir la càmera amb la màxima estabilitat. Encara que fem una exposició curta de la Lluna, pensem que, a causa de la seva distancia vers la terra, el poc moviment que donem a la càmera ens pot donar una foto poc definida. Més endavant ja explicarem en quins casos ens farà falta.
Les pel·lícules: en astronomia s'ha de tenir en compte diferents factors per escollir una pel·lícula, com poden ser: la sensibilitat, la resolució i el contrast .
La sensibilitat determina la capacitat de captació de la llum, i es quantifica amb l'escala ASA.
Per norma general les pel·lícules de baixa sensibilitat són les que donen un contrast de color més alt i una granulació més fina però com són menys sensibles, necessitarem més temps d'exposició o bé emprar-les per fotografiar objectes molt lluminosos. Per altra banda amb les pel·lícules de més sensibilitat s'obté una granulació més gran i menys contrast.
Val a dir que és millor utilitzar pel·lícula en diapositiva doncs el contrast és més gran i els colors molt més purs, a més eliminarem el procés de revelat de còpies on podem perdre alguna magnitud lluminosa i fins i tot color. Ara amb les noves tècniques digitals podem fer fotos amb pel·lícula negativa ja sigui en color o en blanc i negre i només demanar el revelat sense ampliacions per desprès escanejar els negatius i processar-los com vulguem.


ELS NOUS SISTEMES DE FOTOGRAFIA
El mon de l'astrofotografia ha sofert una autèntica revolució amb l'arribada dels dispositius de captació d'imatges digitals, ja sigui les càmeres CCD o bé les càmeres fotogràfiques digitals compactes o les reflex (DSLR).

- Càmeres CCD:
Inicialment els primers dispositius digitals eren les càmeres CCD, molt específiques per la captació d' imatges astronòmiques i que pel general tenen un preu molt elevat i estan reservades a l'àmbit professional o d'afeccionat avançat. Una alternativa econòmica i que ha tingut un gran ressò i popularitat són les webcams amb sensor CCD molt útils per la fotografia de cossos lluminosos com els planetes Mart, Júpiter i Saturn així com imatges de la lluna. La petita mida del sensor que utilitzen aquestes webcams, fan que generin imatges amb molts augments però molt poc lluminoses. Es solen emparar per l'adquisició de petites seqüències filmades que posteriorment es descomposaran en fotogrames per ser posteriorment apilats. Amb aquest procediment, a partir d'una filmació de pocs segons composta per alguns centenars de fotogrames que individualment tenen una molt baixa qualitat, s'obté una imatge amb una quantitat de detalls i d'una qualitat sorprenent. Aquest camp el va obrir el model Vesta de Philips. Posteriorment les diferents versions sota la nomenclatura de ToucamPro I, II i actualment SPC900 han seguit subministren als afeccionats d'una alternativa molt econòmica per tal de poder fer grans retrats planetaris.

- Càmeres compactes digitals:
Són l'alternativa econòmica de la fotografia digital, tenen l'avantatge de ser més econòmiques que les reflex i de que actualment quasi tothom en té alguna de major o menor qualitat. L'inconvenient principal és la seva configuració amb òptiques fixes i que pel general no permeten treballar de forma manual ni fer exposicions de llarga durada (no tenen el modus bulb).

- Càmeres Reflex digital (DSLR):
Inicialment cares però en els darrers anys a uns preus molt competitius. Tenen el gran avantatge de poder-ne intercanviar els objectius arribant a poder fer servir el propi telescopi a manera d'un teleobjectiu d'extrema distància focal. A més es poden controlar de forma manual tots els components (bàsicament la velocitat d'obturador) Solen tenir el sistema Bulb que amb l'ajut d'un cable extern, es poden fer exposicions de diversos minuts. Així, són perfectament comparables amb les càmeres reflex de pel·lícula d'emulsió química abans esmentades.
Com a avantatges respecte a la fotografia química podem trobar que la fotografia s'obté de forma immediata. Així pots veure a l'instant si la presa està desenfocada, centrada o si s'ha produït una errada en el seguiment de l'objecte fotografiat. No s'ha d'anar a una laboratori fotogràfic per a què et revelin la pel·lícula. A més, els sensors digitals són més sensibles a la llum aconseguint fer fotografies amb menys temps d'exposició. Una altra avantatge és que la fotografia, en estar guardada en suport digital, es pot fer el post-processat directament a l'ordinador sense haver d'escanejar la fotografia del suport paper o negatiu.
Cal tenir en compte que actualment les càmeres DSLR són les escollides per la immensa majoria d'astrofotògrafs afeccionats. Amb elles s'arriben a obtenir unes imatges que fins fa només uns quatre o cinc anys estaven reservades a fotògrafs professionals. Models com la Canon EOS300D varen obrir un món nou als afeccionats a la fotografia astronòmica. Camí que han seguit obrint les seves posteriors generacions 350D i 400D essent les més predominants entre els astrofotògrafs. Marques com Nikon o Olimpus també són utilitzades en aquest terreny amb models com Nikon D70, D80 i Olimpus E400.
No és gens exagerat dir que dins el món de la fotografia amateur es considera a aquells que segueixen fent les seves fotografies en suport químic, poc més que uns romàntics o nostàlgics d'unes tècniques que en poc temps es perdran.


OBJECTES A FOTOGRAFIAR:

La fotografia sense telescopi:
Què podrem fotografiar sense telescopi? doncs amb el tres peus com a suport podem fer fotos principalment de la lluna i els seus eclipsis, pluges de meteorits i fins i tot de constel·lacions senceres; també del sol, però en aquest cas haurem de prendre unes mesures especials, com son l'ús de filtres solars.

- La Lluna en condicions normals:
La podrem fotografiar amb una pel·lícula de 100 o 200 ASA. En aquest cas amb un temps exposició de 1/250 de segon i un diafragma f 8 per a 100 ASA i un diafragma f 11 per a 200 ASA. Pensem que tant si la Lluna està plena com no, la part il·luminada sempre té la mateixa llum.

- Eclipsi de Lluna:
És una de les activitats més gratificants a causa sobre tot de les diferents coloracions que va adquirint. La principal dificultat ens ve donada per la gran diferencia d' intensitat lluminosa en el diferents moments de l'eclipsi.
Quan comença, la Lluna és plena, amb la més alta lluminositat, mentre dura la fase parcial, la zona il·luminada segueix essent intensa, i si no volem que quedi sobreexposada, no ens permetrà apreciar detalls de la zona en ombra. Al contrari, si donem un temps d'exposició adequat per registrar l'ombra, la sobreexposició de la part il·luminada donarà un resultat desastrós.
Per passar ja a la fase final, on la coloració de l' ombra és la més interessant i és on haurem de jugar una mica per encertar amb l'exposició correcta.
Si volem fer una sessió completa d'un eclipsi de Lluna total o parcial posarem a la càmera una pel·lícula mes sensible o sigui: 400 o 800 ASA per tal de poder disposar del suficients temps d'exposició en el moment central de l'eclipsi.

- Les pluges de meteorits.
Per fotografiar les pluges de meteorits, farem servir un objectiu gran angular o el zoom al mínim possible, 28 o 35 mm., per tal d'aconseguir la màxima porció de cel, i una pel·lícula de 400 o 800 ASA., ja que els meteorits solen tenir una intensitat dèbil. Enfocarem a l'infinit, a poder ser encarats cap a la zona on en veiem més, amb una obertura màxima (per exemple 2.8), i farem exposicions d' aproximadament 10 o 15 minuts.

- Paisatges planetaris:
Amb l'objectiu que més ens convingui segons la porció de cel a fotografiar amb pel·lícula d'uns 400 ASA fotografiarem constel·lacions, planetes o conjuncions amb exposicions d'uns pocs segons.

- Els eclipsis de Sol:
Des del primer moment que vulguem fotografiar un eclipsi de Sol o les seves taques s'han de prendre unes importantíssimes precaucions. Necessitarem d'uns filtres solars expressos que ens garanteixin un factor de protecció a l'ultaviolat de 12. Descartarem cap tipus d'invent que no ofereixi les suficients garanties ja que poden ocasionar la ceguesa instantània. Això també es vàlid per a la observació directa.
La pel·lícula que cal utilitzar pot ser de 100 ASA, fins i tot pel·lícules més lentes (25 o 50 ASA).

La fotografia amb telescopi:
Podrem fer fotografies amb el telescopi fent-lo servir solament com a suport, posant la càmera en paral·lel amb ell i fent servir el dispositiu motoritzat de seguiment de telescopi per anar dirigint la càmera. També com es pot fer servir el telescopi a manera d'un gran teleobjectiu. Així, retirarem l'objectiu de la nostra càmera i el substituirem pel telescopi. En tenir una distancia focal molt superior tot el sistema serà molt sensible a les vibracions i pertorbacions atmosfèriques.
Amb aquest sistema aconseguirem evitar que les estrelles es registrin com a traces i recobrin una forma puntual. Per altra banda, els augments extres i les possibilitats de fer exposicions més perllongades, ens permetran prendre imatges d'objectes molt dèbils.

- Nebuloses, cúmuls i galàxies:
Amb teleobjectius de certa potència es poden individualitzar molts objectes interessants, pràcticament tot els del catàleg Messier. No obstant això, cal remarcar que les galàxies són els objectes menys gratificants, doncs només enregistrarem la part més lluminosa, amb mides aparentment petites, i amb els braços imperceptibles en la majoria dels casos.



Per saber-ne més - Bibliografia - Webs

BIBLIOGRAFIA

J. Casado. Houston, Tenemos un Problema. La Historia de la Exploración Espacial a través de sus Accidentes. El Rompecabezas, 2005.
S.M. Chong, A.C.H. Lim i P.S. Ang. Atlas Fotográfico de la Luna. Cambridge University Press, 2003.
Slawik Reichert. Atlas fotográfico de las constelaciones. Omega. 2005
F. Hoyle. El Universo: Galaxias, Núcleos y Quásars. Alianza Editorial S.A., 1965.
D.H. Levy. Guía Celeste. Cambridge University Press, 2003.
D.H. Levy. Observar el cielo. Ed. Planeta, 1999.
R. Burnham, A. Dyer, R. Garfinkle, M. George, J. Kanipe i D. H. Lev. Observar el Cielo II. Ed. Planeta, 2000.
V.J. Martínez, J.A.Miralles i E.Marco.Astronomia fonamental. Universitat de Valencia, 2001.
D.H. Menzel. Guía de Campo de las Estrellas y los Planetas. Ediciones Omega, 1967.
A. Rioja and J. Ordóñez. Teorías del Universo. Vol. I: De los Pitagóricos Galileo. Vol. II: De Galileo a Newton. Síntesis, 1999.
J.M. Trigo. L'Origen del Sistema Solar. Pòrtic Temes, 2000.
Pedro Arranz. Guia de campo de las constelaciones. Equipo Sirius, 2004
José Luís Comellas. Guia del firmamento. 8ª edición Rialp. 2006.
Don Machholz. El maratón Messier. Cambridge. 2003
Ron Wodaski. The new CCD astronomy. New astronomy press. 2002
Michael A. Covington. Telescopios modernos para aficionados. Akal. 2005
Jack Newton, Philip Teece.Astronomia amateur. Omega. 1998


PAGINES WEB

Agència Espacial Europea (ESA): http://www.esa.int
Instituto de Astrofísica de Canarias: http://www.iac.es
NASA: http://www.nasa.gov/
NASA, Jet Propulsion Laboratory: http://www.jpl.nasa.gov/
Universitat de Barcelona. Departament d'Astronomia i Meteorologia: http://www.am.ub.es/



Recomanacions

Un cop ja sabem allò que es pot esperar de l'observació a través del telescopi cal tenir també molt clar una sèrie de punts:

1.- No existeix el telescopi ideal. Uns serviran per veure un determinat tipus d'objectes i altres serviran per veure'n uns altres.

2.- Llevat de l'observació planetària, els altres objectes no solen requerir grans augments. Els augments no són la principal característica d'un telescopi sinó que és l'obertura del seu objectiu el que determinarà la seva capacitat. Conceptualment, llevat dels planetes, els objectes que hi ha allà dalt NO SÓN PETITS sinó que són poc lluminosos.

3.- Defugiu dels telescopis amb lents de plàstic o que s'anuncien amb una quantitat d'augments determinada com a únic tret destacat .

4.- Sempre és molt més recomanable uns bons prismàtics que un mal telescopi i el preu serà similar o i fins i tot més baix.

5.- Un telescopi mostra les imatges invertides. Per tal de veure-les adreçades cal un corrector però això afegeix superfícies òptiques que enfosqueixen la imatge. A diferència de la observació terrestre, en l'astronòmica això no ha de comportar cap inconvenient.

6.- Si no disposem d'un lloc d'observació fix (un observatori permanent) la portabilitat del futur telescopi es converteix en un factor a tenir molt en compte. Així mateix les condicions i el lloc habitual d'observació (principalment com a conseqüència de la contaminació lumínica) són factors a considerar.

7.- És molt recomanable posar-se en contacte amb alguna agrupació/associació d'afeccionats per tal d'anar a alguna de les sortides que organitzen per poder veure a través dels diferents telescopis de què disposen.

8.- Es recomanable disposar d'una experiència en observació visual a ull nu i també amb prismàtics durant com a mínim un any, abans no ens plantegem la compra d'un telescopi.

9.- Si el que volem fer és astrofotografia, la muntura del telescopi, es converteix en un element primordial. Segurament molt més que el propi tub. Aquesta a més ha de ser preferiblement del tipus equatorial i ha de ser capaç de suportar el doble del pes que es posarà a sobre.

10.- Defugiu les muntures azimutals llevat que el vostre interès sigui l'observació terrestre.

11.- MAI MIREM EL SOL A TRAVÉS D'UN TELESCOPI QUE NO ESTIGUI ESPECIALMENT PREPARAT. LA CEGUESA IMMEDIATA I IRREVERSIBLE ESTÀ ASSEGURADA.