Temporada 2021-22

01-09-2021

Calendari subjecte a canvis i/o a les restriccions de cada moment.

20 maig 22, 19h. Museu Darder: Objectiu 2030, per un Pla de l’Estany sostenible - Laia Sarquella, enginyera química: La bioenergia: cap a la sobirania energètica

11 juny 22, 10:30h. Museu Darder: Terraforming Mars. Inscripcions a info(a)astrobanyoles.org
11 juny 22, 19h. Museu Darder: TdC – Kilian Vindel - Astrofotografia [En directe]








TdC: Astrofotografia: Història, present i futur. Kilian Vindel.

11-06-2022 Dolors Pujol

Museu Darder de Banyoles. Dissabte 11 de juny de 2022. 19h.
Kilian Vindel. Membre d'Astrobanyoles.

Kilian Vindel, membre d’Astrobanyoles i gran amant de l’astronomia, ens ha presentat una tarda de ciència dedicada a l’Astrofotografia i als grans telescopis que ens permeten observar i descobrir l’Univers.

Ens ha parlat dels inicis de l’Astrofotografia, amb les primeres figures d’Isidore Niépce i Louis Daguerre, la primera imatge del Sol de Fizeau i Foucault, i les posteriors astrofotografies de la Lluna, de cometes i de planetes.

A continuació ha descrit els Grans Observatoris Astrofotogràfics que la NASA va llançar entre 1990 i 2003:
- El Hubble Space Telescope, posat en òrbita el 1990, permet una visió de l’Univers des de fora de l’atmosfera, amb tots els avantatges que això comporta. Incorpora diversos espectròmetres, que permeten conèixer la química dels astres, i fins a 3 càmeres (una per a zones llunyanyes i de brillantor dèbil; una de camp ample per obtenir imatges de planetes i una tercera infraroja).
- L’observatori de raigs X Chandra, es complementa amb les altres missions i permet tenir una visió més global de com és l’Univers. El Chandra també situat fora de l’atmosfera, conté 3 espectròmetres, 1 càmera d’alta resolució i ha participat en treballs de matèria fosca i entorns de forats negres, entre d’altres.
- El James Webb Telescope, dissenyat per ser el successor del Hubble, llançat a finals del 2021, està situat al punt L2, on la Terra li fa de pantalla. Té 4 objectius: buscar la llum de les primeres estrelles i galàxies, estudiar la formació i evolució de les galàxies, millorar la comprensió que es té sobre la formació d’estrelles i planetes i estudiar sistemes planetaris i l’origen de la vida. Es preveu que el 12 de juliol comenci la recepció de les primeres fotografies. Una de les claus d’aquest telescopi està en el seu mirall central. També conté l’espectrògraf NIRISS que pot capturar imatges i espectres d’objectes celestes en la llum de l’infraroig proper i que farà la recerca de biomarcadors.

El tercer bloc de la conferència ha estat dedicat als interferòmetres astronòmics, conjunts de diferents antenes que funcionen com un de sol amb una resolució molt més alta: el Very Large Telescope, que va participar en les primeres imatges d’un exoplaneta i en el seguiment de les estrelles al voltant del forat negre supermassiu del centre de la nostra galàxia; l’Alma Observatory, format per 66 radiotelescopis, que destaca per la participació en treballs de les Galàxies de les Antenes i amb l’observació d’un disc protoplanetari d’una estrella jove; i l’Event Horizon Telescope, observatoris terrestres que s’han unificat i que van permetre la primera imatge d’un forat negre.

L’últim apartat, l’ha dedicat a l’astronomia amateur, què podem fer des de casa i amb quins pressupostos podem aconseguir fotografies tan espectaculars com les que ell ens ha mostrat.

Agraïm com sempre la col.laboració d’en Kilian per la seva interessant xerrada i li donem les gràcies per apropar-nos al món de l’astrofotografia. A veure qui s’anima!



[Enllaç1]






TdC: Descobriment de l'espai més proper. Quim Tarradas

14-05-2022 Dolors Pujol

Museu Darder de Banyoles. Dissabte 14 de maig de 2022. 19h.
Quim Tarradas. Matemàtic.

De la mà del matemàtic banyolí Quim Tarradas, hem fet una passejada pels diferents descobriments de la Grècia Antiga. A partir de diferents raonaments, els grecs van ser capaços de descriure i tenir coneixement del seu entorn més proper.

Amb Tales de Milet, que proposava un model d’Univers que estava dins una bola que deixava passar el foc exterior i on la Terra flotava al centre, es va començar a fer ús de la geometria per explicar el moviment dels planetes, les diferents estacions i per predir eclipsis. El seu deixeble, Anaximandre de Tales, considerat el primer geògraf, es va imaginar la Terra com un cilindre que estava en un punt d’equilibri, flotant a l’Univers i envoltada per les estrelles. S’imaginava el Sol i la Lluna dins un tub que tenia un forat que deixava passar la seva llum sobre la Terra. A través del moviment d’aquest tub circular, que girava com una roda de carro, explicava el dia i la nit i el moviment de la roda sobre el seu eix, li permetia explicar les diferents estacions.

Els pitagòrics van ser els que començaren a donar una idea de la forma de la Terra. Durant els eclipsis de Lluna, es veia que la Terra sempre projectava una forma circular i aquest fet indicava que la Terra havia de ser esfèrica. Les diferents posicions de l’estrella polar que s’observaven quan els mariners es desplaçaven, també apuntaven cap a la curvatura de la Terra. Els pitagòrics acabaren proposant un model de l’Univers on la Terra era el centre, i els altres planetes i també el Sol, giraven en òrbites perfectament circulars, al voltant de la Terra. Aquesta idea va durar uns quants segles. Filolau, es va plantejar on era el centre de l’Univers. Va observar que quan els vaixells s’allunyaven, en qualsevol direcció, cada vegada es feien més petits, i el primer que es deixava de veure era el casc del vaixell, fet que posava de manifest la curvatura de la Terra i en refermava la seva esfericitat. Per poder explicar que l’aigua d’aquesta esfera no queia cap avall de l’esfera, va dir que en realitat l’aigua sempre queia cap al centre de la mateixa Terra. Filolau va proposar un model d’Univers, amb un gran foc al mig, que no es podia veure, i que va anomenar Hestia. La Terra i els planetes, inclosos el Sol i la Lluna, donaven voltes a aquest foc. Les idees de Filolau però, no foren contemplades, doncs ningú podia demostrar el moviment de la Terra, de manera que persistiren en un model d’Univers geocèntric, amb la Terra al centre, i intentaren explicar el moviment dels planetes, les Errants, a partir de cercles i epicercles cada vegada més complicats.

Aristarc, a partir de l’observació dels eclipsis de Lluna, va ser capaç de deduir la proporció entre el diàmetre de la Lluna i la distància Terra-Lluna. A partir del triangle rectangle Terra-Lluna-Sol que es forma quan la Lluna està en quart creixent o en quart minvant, va deduir que la distància Terra-Sol era de 20 vegades la distància Terra-Lluna. Tot i que el seu raonament teòric era molt bo, els resultats que va obtenir estaven lluny dels reals. Però no només aquestes van ser les seves aportacions. Gràcies a aquestes deduccions que va fer en relació a les distàncies, també va ser capaç de trobar la proporció entre la mida dels tres cossos, observant que el Sol havia de ser molt més gran que la Terra. Aquest fet va suggerir-li que no podia ser el Sol qui donava voltes a la Terra, perquè era molt més gran, sinó que era la Terra la que girava al voltant del Sol, i la Lluna al voltant de la Terra. Van haver de passar 1700 anys, perquè Nicolau Copèrnic, tornés a recuperar aquesta idea d’Aristarc, amb el Sol ocupant el centre de l’Univers, i els planetes orbitant al seu voltant.

Per acabar aquest recorregut per l’antiga Grècia, en Quim ens ha parlat d’Eratòstenes de Cirene i com s’ho va fer per calcular la mida del radi de la Terra. El savi grec, mentre estudiava uns papirs de la Biblioteca d’Alexandria, va trobar una dada molt interessant: a la ciutat de Syene (l'actual Assuan), al migdia del solstici d’estiu, els raigs solars hi queien verticalment, de manera que no projectaven cap ombra. En canvi, al mateix moment, a Alexandria, aquest fet no passava i els objecten feien una ombra de 7º12’ amb la vertical, una cinquantena part de tot el cercle. Pensant en una Terra esfèrica i deduint que aquest angle, és el mateix angle intern del sector circular format per la longitud de l’arc entre les dues ciutats i el centre de la Terra, només li va caldre mesurar la distància entre Syene i Alexandria, per trobar la longitud de la circumferència terrestre i conseqüentment, el valor del Radi de la Terra.

No sabem què hauria passat si, tot aquest coneixement dels grecs, hagués pogut sortir a la llum abans i no s’hagués tardat tant en acceptar el model heliocèntric.

Agraïm la presència d’en Quim Tarradas a les tardes de Ciència, per la seva interessant xerrada i per mostrar, d’una manera tan clara i didàctica, el coneixement dels antics grecs en relació a les distàncies i mides del nostre planeta, la Lluna i el Sol.



[Enllaç1]






Caminada nocturna

06-05-2022 Anna Larroy

Els participants s’han trobat a la Platja d’Espolla amb els companys del Centre Excursionista de Banyoles, entre tots una quinzena, per fer una caminada nocturna fins a la Pista d’aeromodelisme del Plà de Martís, on estava prevista una observació astronòmica amb telescopis i a ull nu. A tall d'anècdota, ens han explicat que quan caminàven per la via verda del pla de Martís, han trobar un munt de granotes i algun gripau que aprofitaven la foscor per travessar d'un camp l'altre. Havíen d'anar alerta de no trepitjar-les i han provocat algun ensurt, sobretot entre la mainada del grup.
Han arribat cap a les 11 a la pista d’aeromodelisme, però la observació del cel no s’ha pogut fer, com els pagesos depenem del temps, i les fortes ratxes de vent i els núvols han impedit la observació. De tota manera en Pere Tarancón i l’Àngel Fajardo ens han fet unes interessants explicacions del que de tant en tant ens deixaven veure els núvols i fins i tot d’allò que intuíem. Esperem tenir més sort amb la climatologia el proper cop.

El que si hem pogut fer ha estat començar el curs de maneig de telescopi. En aquesta primera sessió hem participat cinc socis i l’Àngel Fajardo ens ha anat explicant pas a pas com s’ha de muntar i posar en estació el telescopi. Tot i no poder observar, la sessió ha estat molt profitosa i ben aviat farem la segona. Si algú es vol afegir, encara hi és a temps.








TdC: Com es detecta una nova partícula al CERN? Adrià Salvador Salas (CERN)

09-04-2022 Dolors Pujol

Museu Darder de Banyoles. Dissabte 9 d'abril de 2022. 19h.
Adrià Salvador Salas. CERN.
Aquest dissabte, hem tingut l’oportunitat d’escoltar el físic Adrià Salvador, que ens ha explicat en què consisteix la seva recerca al CERN, el laboratori de física de partícules més gran del món.
Amb l’experiment de Thomson dels raigs catòdics, i el de la làmina d’or de Rutherford, ja va quedar demostrat que els àtoms, aquests constituents de la matèria, contenen partícules en el seu interior: un nucli amb protons i neutrons, i una escorça amb electrons. Amb la revolució quàntica de Planck, Einstein, Bohr, de Broglie i la matemàtica d’Schrödinger, podem entendre que aquestes partícules tenen una naturalesa dual (ona-corpuscle) i que no podem situar-les en un determinat lloc de l’espai sinó que estan en un camp quàntic i és quan es fa l’observació, que pren valor i sentit, la seva posició.
Els experiments de l’època, consistien en bombardejar materials amb elements radioactius. En les anomenades Cambres de bombolles, que contenien un gas saturat en un camp magnètic, es podien observar els recorreguts de les partícules a causa de les interaccions entre elles. Tots aquests experiments, van donar lloc a un zoo de partícules, que va portar a la seva classificació i a la predicció de noves partícules per part de Gell-Mann. I efectivament, es descobriren els quarks, que juntament amb els leptons, formen la matèria. Els quarks més lleugers, l’up i el down, són els més estables i s’agrupen de tres en tres formant els protons i els neutrons. L’altre constituent bàsic de la matèria, els electrons, són leptons. I en aquest món de partícules subatòmiques, és on entren en joc la força electromagnètica, la força nuclear feble i la nuclear forta.
Amb tot aquests coneixements, els científics del CERN intenten detectar noves partícules. I ho fan seguint 3 passos:
1. Produir les partícules
2. Detectar-les
3. Analitzar les dades
L’estudi de partícules que no existeixen a la natura, implica el fet que primer s’hagin de generar. La producció de partícules es fa mitjançant els grans acceleradors de partícules, on es fan xocar feixos de protons, guiats a través de potents electroimants, de manera que es concentra l’energia en un sol punt, el de l’impacte. L’energia en el punt de la col·lisió arriba a 13 TeV i es poden generar 40 milions de col·lisions cada segon. Per analitzar tots aquests impactes, l’LHC ( el Gran Col·lisionador d’hadrons) compta amb 4 detectors: l’ALICE, que estudia el plasma quark, els primers moments després del Big Bang; l’LHCb, que està especialitzat en el quark bottom, i l’ATLAS i el CMS, que tenen uns propòsits més generals.
I centrant-nos en l’ATLAS, l’aparell toroïdal de l’LHC, el seu disseny format per capes, li permet tenir diferents sub-detectors i mesurar el major interval possible d’energies. Amb això es pretén que sigui quin sigui el procés produït o les partícules generades, l’ATLAS sigui capaç de detectar-les i mesurar les seves propietats. Analitzant les dades de repeticions continuades de l’experiment, s’ha observat que la possible presència d’un bosó de Higgs va lligada a l’emissió de dos fotons. Aquest fet s’aprofita per mesurar la quantitat de vegades que la col·lisió que origina un fotó-fotó, té lloc a un determinat rang d’energies, i quan s’obté una anomalia en l’estadística…és quan es té l’indicador de la presència d’una nova partícula.
La xerrada ha estat molt interessant i ha comptat amb la presència d’un nombrós públic, molt encuriosit amb les explicacions del físic banyolí. Desitgem molta sort i molt d’encert a l’Adrià en l’estudi de la física de partícules i li volem donar les gràcies per la seva presència a les Tardes de Ciència.



[Enllaç1]






Sopar G: Com es detecta una nova partícula al CERN? Adrià Salvador Salas (CERN)

09-04-2022 Dolors Pujol

9 abril 2022
Al voltant d’una taula, a un reservat del Club Natació, ens hem trobat uns quants socis amb ganes de continuar fent preguntes a l’Adrià. El món de les partícules i com s’investiguen al CERN és d’allò més engrescador.
Vam parlar del bosó de Higgs i el seu camp, d’estrelles de neutrons i forats negres. També ens vàrem interessar per la seva trajectòria professional, val a dir que està fent el doctorat en aquella institució al temps que fa altres feina per la Universitat de Barcelona.
Un seguit de preguntes també sobre la validesa de la Teoria Cosmològica actual i si pot variar en el futur. Perquè les constants físiques son com son i la possibilitat d’altres universos.
El resultat va ser que quantes més preguntes responia més dubtes creava.








12è Premi AstroBanyoles: Lliurament de premis

01-04-2022 Dolors Pujol

El Jurat ha decidit atorgar el Premi Astrobanyoles de Recerca i Divulgació Científica en aquest 2022, en la seva 12a edició, ex aequo a:
- Oriol Capallera Rodrigo, de l’institut Pla de l’Estany, pel seu treball Cirurgia Robòtica. Creació d’un sistema quirúrgic
- Pau Hidalgo Pujol, de l’institut Pere Alsius, pel seu treball L’artista insensible. Creació d’una intel.ligència artificial per a la composició d’una cançó.

Així mateix, s’han declarat dos finalistes:
- Paul-Cristian Cristea, de l’institut Pla de l’Estany, pel treball Estudi de les animacions en 2D
- Marc Darnés Castanyer, de l’institut Pla de l’Estany, pel seu treball Automatització industrial.

El jurat vol posar de manifest la gran qualitat de tots els treballs presentats i expressar el reconeixement per la feina dels tutors per portar a bon fi els treballs de recerca de batxillerat. Els treballs es poden veure a l’històric d’edicions de l’apartat Premi d’Astrobanyoles.
Enhorabona als guanyadors i a tots els participants!