|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Article:
TdC: El vulcanisme de les Illes Canàries - Salvador Sarquella
23-12-2015 Josep Lluís Díez
Aquesta xerrada és una continuació del curs fet l'any passat, «El nostre patrimoni geològic» i serà completada amb dues sortides, el mes de febrer, a les Gavarres i el mes de maig, a la costa de Girona. Així comença Salvador Sarquella la seva exposició, explicant que parlarà de l'origen de les Illes, comparant el vulcanisme de les Canàries amb el de la Garrotxa, que vam tenir ocasió de veure en el curs de l'any passat, i el de les Illes Hawaii.
El vulcanisme està associat a dues formes de transmissió de la calor en l'interior de la Terra: convecció, forma de transmissió de la calor amb moviment de materials que es produeix a l'astenosfera (zona del mantell just per sota de la litosfera, que és la capa sòlida de la superfície de la Terra) i conducció, transmissió de la calor a través de la mesosfera (zona que arriba fins a 2.900 km de profunditat) i també de la litosfera. Quan els materials que es mouen a l'astenosfera, a temperatures de més de 500 ºC, travessen la litosfera, es produeix una erupció volcànica.
La teoria ben coneguda de la tectònica de plaques indica que la superfície de la Terra està formada per diferents plaques que poden tenir desplaçaments unes respecte de les altres, provocats per la calor interna. Les Illes Canàries estan situades a la Placa Africana, en una zona en la que, per sota del moviment més superficial de les plaques, hi ha una bossa de magma (materials en fusió) que té tendència a pujar. Les Illes Hawaii, tenen una situació similar, però sobre la Placa Pacífica (a l'Oceà Pacífic). El vulcanisme a la Garrotxa és ben diferent: s'origina fa uns 350.000 anys i es manifesta en un gran nombre d'erupcions volcàniques que han tingut lloc des d'aleshores, seguides de processos d'erosió i sedimentació que han anat conformant el paisatge.
La formació de les Illes Canàries és deguda a un moviment de la placa tectònica des de la dorsal oceànica cap a la serralada de l'Atles i la Península. Macaronèsia és el nom que rep la zona que conté la província volcànica de Canàries i que té al nord la falla Açores-Gibraltar que dona lloc a l'estret de Gibraltar. Les Illes Canàries tenen una edat que augmenta d'esquerra a dreta, des de 1,1 milions d'anys de El Hierro o 1,7 milions de La Palma, fins a 20,2 milions de Fuerteventura o Lanzarote. A les Illes Hawaii també s'observa aquesta diferència d'edat, però és només de 5 milions d'anys.
Una illa es forma a partir d'un Punt Calent de l'interior del mantell que fa força cap amunt i fractura la litosfera. Primer es produeix un volcà submarí i si és prou gran, pot arribar a emergir i formar una illa. El Teide, a l'illa de Tenerife, té una altura per sobre del nivell del mar de 3.718 m, però l'altura des de la base del con volcànic, des del fons de l'oceà, és de 7.718 m. Per comparació es pot parlar de l'Everest, en el que coincideixen la base del con i el nivell del mar i té una altura de 8.850 m, però respecte l'altiplà tibetà té una altura de 4.350 m. A Hawaii tenim un cas similar al Teide en els volcans Mauna Loa (altura sobre el nivell del mar 4.169 m i altura del con 10.167 m) i Mauna Kea (altura sobre el nivell del mar 4.205 m i altura del con 10.203 m).
Salvador Sarquella va parlar finalment del vulcanisme històric de Les Canàries, donant referències de les erupcions de volcans com el Taoro, Güimar, Garachico, Timanyafa, Pico Viejo o Teneguía.
L'evolució posterior de cada zona volcànica, amb els fenòmens d'erosió, transport de materials i sedimentació dona lloc a fenòmens ben particulars: els roques, com el famós Roque Cinchado, molt a prop del Teide, el cercle buit de Las Cañadas, en que es va formar el volcà, es va refredar i després es va enfonsar, grans esllavissades com la de l'Orotava, que s'estén molt per sota el mar, o els jameos, obertures del terreny produïdes per enfonsaments de túnels volcànics.
Presentació del llibre «L'ànima del volcà» de Santiago Vilanova
Salvador Sarquella va presentar primer l'autor, Santiago Vilanova, olotí, escriptor i consultor ambiental, ecologista pioner fundador del Moviment Ecologista Català, director de diferents publicacions com el Diari de Barcelona o les revistes Actual i Userda i ferm defensor d'una ètica ambiental planetària. Després va parlar del llibre, quarta novel·la de Santiago Vilanova, inspirada en el vulcanisme olotí, en la que reuneix els records de la seva infantesa amb les experiències dels viatges per diferents zones volcàniques del planeta.
Finalment, Santiago Vilanova, després de comentar el seu llibre, va projectar un vídeo recopilat per ell mateix a partir de filmacions dels vulcanòlegs francesos Maurice i Katia Krafft, pioners en fotografiar i filmar volcans, que van morir el 1991 mentre filmaven l'erupció de l'Unzen al Japó. Una magnífica cloenda per una magnífica sessió.
