|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Article:
TdC: Descobriment de l'espai més proper - Quim Tarradas
14-05-2022 Dolors Pujol
Museu Darder de Banyoles. Dissabte 14 de maig de 2022. 19h.
Quim Tarradas. Matemàtic.
De la mà del matemàtic banyolí Quim Tarradas, hem fet una passejada pels diferents descobriments de la Grècia Antiga. A partir de diferents raonaments, els grecs van ser capaços de descriure i tenir coneixement del seu entorn més proper.
Amb Tales de Milet, que proposava un model d’Univers que estava dins una bola que deixava passar el foc exterior i on la Terra flotava al centre, es va començar a fer ús de la geometria per explicar el moviment dels planetes, les diferents estacions i per predir eclipsis. El seu deixeble, Anaximandre de Tales, considerat el primer geògraf, es va imaginar la Terra com un cilindre que estava en un punt d’equilibri, flotant a l’Univers i envoltada per les estrelles. S’imaginava el Sol i la Lluna dins un tub que tenia un forat que deixava passar la seva llum sobre la Terra. A través del moviment d’aquest tub circular, que girava com una roda de carro, explicava el dia i la nit i el moviment de la roda sobre el seu eix, li permetia explicar les diferents estacions.
Els pitagòrics van ser els que començaren a donar una idea de la forma de la Terra. Durant els eclipsis de Lluna, es veia que la Terra sempre projectava una forma circular i aquest fet indicava que la Terra havia de ser esfèrica. Les diferents posicions de l’estrella polar que s’observaven quan els mariners es desplaçaven, també apuntaven cap a la curvatura de la Terra. Els pitagòrics acabaren proposant un model de l’Univers on la Terra era el centre, i els altres planetes i també el Sol, giraven en òrbites perfectament circulars, al voltant de la Terra. Aquesta idea va durar uns quants segles. Filolau, es va plantejar on era el centre de l’Univers. Va observar que quan els vaixells s’allunyaven, en qualsevol direcció, cada vegada es feien més petits, i el primer que es deixava de veure era el casc del vaixell, fet que posava de manifest la curvatura de la Terra i en refermava la seva esfericitat. Per poder explicar que l’aigua d’aquesta esfera no queia cap avall de l’esfera, va dir que en realitat l’aigua sempre queia cap al centre de la mateixa Terra. Filolau va proposar un model d’Univers, amb un gran foc al mig, que no es podia veure, i que va anomenar Hestia. La Terra i els planetes, inclosos el Sol i la Lluna, donaven voltes a aquest foc. Les idees de Filolau però, no foren contemplades, doncs ningú podia demostrar el moviment de la Terra, de manera que persistiren en un model d’Univers geocèntric, amb la Terra al centre, i intentaren explicar el moviment dels planetes, les Errants, a partir de cercles i epicercles cada vegada més complicats.
Aristarc, a partir de l’observació dels eclipsis de Lluna, va ser capaç de deduir la proporció entre el diàmetre de la Lluna i la distància Terra-Lluna. A partir del triangle rectangle Terra-Lluna-Sol que es forma quan la Lluna està en quart creixent o en quart minvant, va deduir que la distància Terra-Sol era de 20 vegades la distància Terra-Lluna. Tot i que el seu raonament teòric era molt bo, els resultats que va obtenir estaven lluny dels reals. Però no només aquestes van ser les seves aportacions. Gràcies a aquestes deduccions que va fer en relació a les distàncies, també va ser capaç de trobar la proporció entre la mida dels tres cossos, observant que el Sol havia de ser molt més gran que la Terra. Aquest fet va suggerir-li que no podia ser el Sol qui donava voltes a la Terra, perquè era molt més gran, sinó que era la Terra la que girava al voltant del Sol, i la Lluna al voltant de la Terra. Van haver de passar 1700 anys, perquè Nicolau Copèrnic, tornés a recuperar aquesta idea d’Aristarc, amb el Sol ocupant el centre de l’Univers, i els planetes orbitant al seu voltant.
Per acabar aquest recorregut per l’antiga Grècia, en Quim ens ha parlat d’Eratòstenes de Cirene i com s’ho va fer per calcular la mida del radi de la Terra. El savi grec, mentre estudiava uns papirs de la Biblioteca d’Alexandria, va trobar una dada molt interessant: a la ciutat de Syene (l'actual Assuan), al migdia del solstici d’estiu, els raigs solars hi queien verticalment, de manera que no projectaven cap ombra. En canvi, al mateix moment, a Alexandria, aquest fet no passava i els objecten feien una ombra de 7º12’ amb la vertical, una cinquantena part de tot el cercle. Pensant en una Terra esfèrica i deduint que aquest angle, és el mateix angle intern del sector circular format per la longitud de l’arc entre les dues ciutats i el centre de la Terra, només li va caldre mesurar la distància entre Syene i Alexandria, per trobar la longitud de la circumferència terrestre i conseqüentment, el valor del Radi de la Terra.
No sabem què hauria passat si, tot aquest coneixement dels grecs, hagués pogut sortir a la llum abans i no s’hagués tardat tant en acceptar el model heliocèntric.
Agraïm la presència d’en Quim Tarradas a les tardes de Ciència, per la seva interessant xerrada i per mostrar, d’una manera tan clara i didàctica, el coneixement dels antics grecs en relació a les distàncies i mides del nostre planeta, la Lluna i el Sol.
