|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Article:
TdC: Hidrogeologia de l'Estany i voltants - Enric Viñals
14-01-2023 Anna Larroy
A càrrec d’Enric Viñals. Facultatiu de Mines i diplomat en hidrologia subterrània. Membre de la International Association of Hydrogeologists (IAH).
La primera tarda de ciència del 2023 ha comptat amb la presencia de l’Enric Viñals, i en la seva ponència ens ha explicat d’on ve l’aigua que surt a l’Estany de Banyoles.
Ha començat dient que l’estany de Banyoles forma part d’un sistema hidrogeològic que s’ha batejat com Banyoles-La Garrotxa, i que és un fenomen singular i poc conegut, però que com tots els fenòmens a la natura, es regeix per les lleis més fonamentals de la física i també de la química. L’aigua és un líquid que es mou per l’acció de la gravetat i els vasos comunicants i la pressió atmosfèrica regula la posició de la interfície aire/aigua. I ens ha explicat quines són les zones de màxima pluviometria i quina direcció prenen els fluxos d’aigua, sempre cap a l’est, cap al mar.
A continuació ens ha explicat els circuits que segueixen els fluxos d’aigua subterrània. L’aigua es mou pel subsòl a traves de fluxos superficials, amb temps curts de permanència i uns altres de més profunds i més lents. En el primer cas les aigües tenen una mineralització més baixa mentre que en els circuits profunds les aigües són més mineralitzades, degut al major temps i també a la major temperatura que fa augmentar la solubilitat.
Ens ha aclarit aleshores que l’aigua subterrània no “circula” sota terra com un riu a la superfície. Una gota infiltrada a la capçalera s’incorpora a la massa emmagatzemada en el subsòl i l’acumulació provoca un ascens en el nivell que, per vasos comunicants, pressiona la massa d’aigua propera als punts de surgència, obligant-la a sorgir.
Des de les darreries del segle XIX uns quants autors han anat proposant diferents teories sobre la procedència de l’aigua que brolla de l’estany i d’unes quantes surgències més, permanents o temporals, que hi ha al seu entorn. Però la realitat és que només dos ho van investigar veritablement, amb treballs orientats a intentar esbrinar-ne l’origen, i cap ho va fer amb prou mitjans i resultats per a desvetllar del tot els mecanismes que el governen.
En Manuel Vidal Pardal el 1959 i en Miquel Sanz Parera el 1981 i van establir com a teoria més probable, que les aigües que brollen a l’Estany de Banyoles, platja d’Espolla i estanyols i bullidors de Sant Miquel de Campmajor, provenen de le pèrdues d’aigua per infiltració a les lleres dels rius Llerca i Borró, tot i que no van estudiar cap altre punt d’infiltració.
A continuació ens ha explicat que l’any 2008, amb un decret de sequera, l’ACA (agència catalana de l’aigua) va decidir estudiar el sistema hidrològic, realitzant diverses perforacions tant a la zona de l’Estany com a la Platja d’Espolla. Es va perforar un pou nou a la zona dels amaradors on varen trobar les calcàries amb cavernes enormes i es va produir una surgència amb un cabal de 195 litres/segon. A la platja d’Espolla, es va trobar un embut càrstic , com un con d’acumulació de sediments, amb una xemeneia, que es per on es produeix la surgència de l’aigua.
Per acabar la xerrada ens ha explicat que tots els estudis coincideixen en que una font de procedència de les aigües són els rius Llerca i el Borró, però no queda clar el percentatge. Hi ha moltes possibilitats que una part important de les aigües arribin per infiltració difosa des de l’oest provinent de la zona d’olot i no per infiltració directa. Tampoc es coneixen encara totes les sortides, per exemple les que aporten aigua al Ter i les que hi pot haver cap a l’est, cap al mar.
