|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Article:
TdC: Petroli i aigua a la vall Sant Miquel de Campmajor - Enric Viñals
07-10-2023 Dolors Pujol
Dia : dissabte 7 de d’octubre, 19:00 – 20:30
Lloc: Centre Excursionista de Banyoles.
El passat 7 d’octubre, vam inaugurar les Tardes de Ciència d’aquesta nova temporada, amb la presència del geòleg Enric Viñals.
Després de descriure els trets més destacats de la xarxa fluvial de la Vall, on les aigües s’escorren de Sud a Nord, ens va parlar del relleu característic de la zona. Els cims més alts estan coronats per unes capes de material més dur, els conglomerats, mentres que el fons de les valls, està excavat per les margues de Banyoles, popularment conegudes com a xalió. En determinades zones, treuen el nas els guixos, que de fet, ocupen tot el subsòl de la vall. Totes les valls de la zona, estan orientades de sud a nord, degut a petites falles que han debilitat el terreny, de manera que la xarxa hidrogràfica ha anat excavant aquestes alineacions verticals. La zona també presenta unes alineacions perpendiculars oest-est, que obeeixen a uns plegaments que han originat estructures encavalcades. Aquestes capes han anat lliscant les unes amb les altres, avançant cap al sud. Els punts d’encreuament entre les alineacions verticals del terreny i les horitzontals, són els punts més dèbils per on l’aigua, emmagatzemada en el subsòl entre dues capes de subsòl, pot pujar fins a la superfície. Sobre les calcàries hi ha els guixos, molt solubles i a sobre les margues. A través de molts anys, l’aigua ha anat dissolent i excavant el terreny del subsòl, provocant el col·lapse del mateix i aforant a la superfície en forma de brolladors i estanyols.
L’any 58, ens explica l’Enric, uns industrials barcelonins, van aterrar a la Vall de Sant Miquel, doncs els estudis d’aquella època, els van fer creure en la possibilitat de que en el subsòl, s’hi poguessin acumular hidrocarburs, a causa de l’estructura d’anticlinals i sinclinals de la zona, i la presència del xalió com a roca mare.
El primer pou es va fer l’any 58, i se’n van fer 3 de seguits, promoguts per una empresa privada. El darrer pou, l’any 63, es va fer a Falgons i el va fer una empresa de l’Estat espanyol. No es va trobar petroli a cap pou, només alguns indicis al pou Ampurdán 2, però eren quantitats molt petites. L’any 71, va haver-hi un últim intent, a Besalú, però tampoc va donar el resultat esperat. En aquest cas, es van trobar petites restes de petroli i gas sulfhídric. El que sí van trobar tots els pous, va ser molta aigua. Malauradament, aquesta aigua, és molt rica en sulfats i bicarbonats, que la fan no potable. Tot i això, algunes granges que encara contenen algun d’aquests pous, l’han pogut continuar utilitzant com a pou d’aigua per regar.
Per tant, tot i haver-hi les condicions per trobar-hi petroli, la pròpia tectònica ha mogut les capes i s’ha destruit el petroli per invasió de l’aigua, que se l’ha emportat o bé l’ha destruït per oxidació.
Tot seguit, la conferència s’ha centrat en els estanyols i bullidors. A conseqüència dels esforços tectònics de la zona, la capa de guixos rep una forta pressió que fa que es comportin com un líquid, i flueix cap al punt més dèbil, situat a les falles del terreny, de manera que l’aigua va pujant, debilitant la capa de margues fins que pot arribar fins a la superfície. Aquest és l’origen dels bullidors i dels estanyols.
Així a la vall, hi trobem basses temporals o permanents, degudes a les depressions del relleu, que poden acumular aigua, i també hi localitzem bullidors, formats a partir d’una mena d’embut, i forats, que són com xemeneies molt profundes, formades per enfonsaments i ensulsiades del terreny. A profunditats entre 175 i 180 m, tenim la zona saturada on l’aigua hi és de manera permanent. Per sobre el nivell de saturació, hi ha un nivell d’aigua que puja i baixa en funció de les pluges. Quan hi ha una llevantada, és llavors quan s’observen totes les surgències. Si no plou, el nivell d’aigua baixa i els veiem secs.
L’àrea on hi ha més concentració de bullidors i estanyols, és la zona de la Guàrdia. L’Enric ens ha explicat totes les formacions que podem trobar en aquesta zona, com l’estanyol de la Guàrdia o més enllà, el de la Coromina. En el cas dels forats càrstics, el terreny no arriba a col·lapsar, les margues no s’enfonsen, sinó que l’aigua arriba fins a dalt i inunda el camp. Altres formacions causades per aquests guixos del subsòl, són les dolines dels camps de la Guàrdia i l’ensulsiada del Ritort, provocada per un fort enfrondament.
Uns altres bullidors de la zona, actualment inactius, són els del Clot de l’Euga Roja, on gratant la superfície, surt el guix foradat. Els més coneguts de la Vall, són els de Santa Quitèria, a peu carretera. Es tracta de tres forats càrstics, que quan es donen les condicions, ragen a cor què vols.
Tota aquest funcionament càrstic d’aquesta conca, s’explica a través de les pressions que es transmeten a través de les masses subterrànies d’aigua.
Agraïm una vegada més, la gran conferència que ens ha fet l’Enric Viñals, que sempre sap transmetre d’una manera molt didàctica i entenedora, el seu coneixement.
