|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Article:
TdC: Ciència, pseudociència, malaciència - José Díez Calzada
12-04-2025 Josep Maria Martos
El passat dissabte 12 d'abril de 2025, dins el cicle Tardes de Ciència es va celebrar al Museu Darder de Banyoles una xerrada a càrrec del filòsof José Antonio Díez Calzada, professor de la Universitat de Barcelona i reconegut especialista en filosofia de la ciència. És la primera vegada en la qual un filòsof participa en una TdC.
Amb un estil didàctic i reflexiu, Díez va abordar qüestions fonamentals sobre la naturalesa de la ciència, el seu mètode i com aquesta es diferencia d'altres formes de coneixement com el mite, la religió o la superstició.
El ponent va començar destacant que la ciència és una activitat humana respectada no perquè tingui totes les respostes, sinó perquè segueix un mètode establert i rigorós, basat en l'autocrítica, la verificació i la millora constant. No es tracta de creure en la ciència com si fos una fe, sinó de confiar en una forma de treballar que ha demostrat, al llarg del temps, que és capaç de generar coneixement fiable i útil. Va assenyalar que fer ciència vol dir fer-ho tan bé com és possible dins dels límits humans i tècnics de cada moment històric.
Una part central de la xerrada va estar dedicada a les etapes del mètode científic, que inclouen l'observació acurada dels fenòmens, la formulació d'hipòtesis, la predicció de conseqüències i l'experimentació. Díez va subratllar la importància de distingir entre afirmacions observables, que es poden contrastar directament amb l'experiència, i afirmacions no directament observables, que requereixen inferències, models o aparells per ser examinades. Així, va recordar que moltes de les teories més sòlides de la ciència —com la física quàntica— no són immediatament clares ni intuïtives, però són extraordinàriament efectives. "No sempre el que és raonable és clar", va dir, posant com a exemple el cas de la mecànica quàntica: un sistema conceptual complex, allunyat del sentit comú, però capaç de predir i explicar amb precisió fenòmens invisibles.
Tot seguit, es va tractar el tema de la mala ciència, és a dir, aquelles pràctiques que aparenten ser ciència, però que no segueixen els criteris mínims de rigor. Són estudis amb metodologies pobres, dades mal interpretades o conclusions infundades, sovint presentats amb aparença científica per guanyar autoritat. Díez va explicar com aquestes pràctiques poden donar peu a la confusió i erosionar la confiança pública en la ciència legítima.
Després, es va fer una distinció important amb les pseudociències, que no són ciència mal feta va destacar, sinó pràctiques que mai han passat pel filtre del mètode científic. Aquestes pràctiques —com l'homeopatia, l'astrologia o certes creences alternatives, que va mencionar, però no desenvolupar— se situen en un terreny més proper al mite, la religió o la superstició, ja que es basen en relats simbòlics, conviccions personals o rituals sense cap mena de contrast empíric.
El ponent va concloure que la ciència no és infal·lible ni definitiva, però és una de les millors eines de què disposem per entendre el món, justament perquè s'autocorregeix, busca l'evidència i admet el dubte com a motor del coneixement. La sessió va acabar amb un col·loqui, on es van debatre diversos exemples de pseudociència i es varen mencionar les Matemàtiques com a part de la Ciència. Algunes de les preguntes varen intentar introduir ell concepte de Religió com a fet contraposat a la Ciència, contraposició que el ponent va rebutjar, destacant els dos temes com a no necessàriament excloents.
